Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/71

Aquesta pàgina ha estat revisada.


— Nos es precís parlar de cosas importants. ¡Tant de bó que pogués passar to camí, repetintli que l' estimo! parlant del meu amor, fent projectes pera 'l porvenir... pero m' es precís tornar á la realitat, per dolorosa que sía... Aquesta situació es insostenible pera mí. L' any passat m'aconhortá l' idea de que vosté 'm corresponia; avuy, li soch francb, ni m' aconsola, ni 'm basta. Espero la nit per véurela en lo Balneari y cada vetlla es un infern. Vosté enrahona... vosté balla...

— ¿Y que hi puch fer, pobre de mí?

— Res; pero jo no 'm veig ab animo de continuar d' aquesta manera. Avans de venir á Larrua, váreig tenir una llarga conversa ab la meva mare. M' era del tot punt necessari saber á qué atenirme y exposarho á vosté lleal y categóricament... y saber dels seus llavis si'm puch atrevir á parlar á la seua família. Lo meu pare, fent casi un sacrifici, no pot fer més que donarme tres mil duros pera casa y joyas y senyalarme vuytanta duros mensuals, que la pobre mamá, veyent lo neguit ab que visch, m' ha dit que dels seus estalvis particulars, trobaria manera d' allargar fins á noranta... Es tot quant de moment poden fer per mí... ¿Qué li apar Adela?... ¿Qué no hi ha esperansa?... ¿Qué 'ls seus pares dirían que aixó es una miseria?... ¿Veritat? — preguntá penosament l' Arenas, fixant una anguniosa mirada en lo rostre de la noya.

L' Adela, tenia 'l cap caygut sobre 'l pit y