Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/267

Aquesta pàgina ha estat revisada.


— ¿Qué no treballan? — interrumpí 'l sacerdot.

— ¡Treballar! Fan calsotets, que 'ls ne donan noranta céntims per cusirne una dotzena! [1]; y encara tenen que posarhi 'l fil y pagar catorse rals cada setmana per la máquina de cusir que las ha fet tornar mitj tísicas á totas duas! Y aixó no es tot. La Emilia, tenia promés. Ja feya tres mesos que entrava á la casa, quan la mare ha sapigut que era un trampós, un home de mala conducta. La pobra dona desatinada l' ha tret; pero com segons sembla es dels que va armat á las casas de joch, ha dit que si no 'l tornan á admetre, allí ahont las trobi las matará. La pobra dona vá venir á casa esglayadísima y me digué que si ella tingués diners pera anarsen a Bilbao, ahont hi té un germá que sembla que está arregladet y las vol, marxaria immediatament, aixís per fugir del promés de la noya, com per tenir un apoyo...

— Pero 'l viatje d' aquí á Bilbao...

— La senyora Sanmartí, ja ho ha gestionat y la Companyia del ferrocarril del Nort ha fet la caritat de donarlos mitj pasatje franch... Las dificultats son per l' altre mitj... Ja hi há recullida alguna cosa, pero no baste...

Lo sacerdot parlá de baix en baix, algunas pocas paraulas ab la Presidenta y aquesta digué:

  1. No s' crega que exajerém. A Barcelona son á centenars las infelisas dones que fan calsotets á tres rals y mitj dotzena y camisas d'home á vint céntims cada una.