— La pobra Desniu fá dos dias que ha desocupat un noy hermossísim. ¡Allá si que hi há que fer! L'ávia impossibilitada; lo marit encara ab l' aufech desde 'l dia que va caurer al moll dessota de las pacas de cotó, que ajudava á descarregar... La situació no pot ésser més trista. A un germá d' ell que segons diuhen está molt arreglat de diners, li anaren á esplicar la situació de la casa, pera veure si s' emportava alguna criatura ó ausiliava á la mare, pero ahir al vespre, que jo hi vaig tornar, encara no s' hi havia acostat... Sort dels vehins que essent casi tan pobres com ells, fan més de lo que poden pera cuydar á l' ávia y á la partera.
— ¡Ay dels pobres, si no fossin los pobres! — esclamá tristament la Presidenta. Y tot seguit digué dirigintse al sacerdot:
— ¿No li apar que 's podria fer una solicitut á la Beneficencia de la Parroquia? ¿vosté ja ho recomanará, veritat?
— Si, si; que la fassin avans del dissapte. Y si l' home fa llit, també 's podria cercar la cooperació de la Caritat Cristiana.
— ¿Vosté se 'n podrá encarregar senyora Guerra de fer aquestas diligencias?
— Jo tinch al meu marit un xich delicat y no sé si podré sortir aquesta tarde; peró ja havém quedat ab la meua companya que si jo no hi podia anar, ella faria las diligencias necessarias per aquesta pobre familia. Si alguna senyora te robeta petita, llensols vells, camisas, en fí, lo que sia, que fassa la caritat d' enviarho
