vist en altres pahissos, m' han fet oblidar de tu, ni deixar d' estimarte un sol instant. Per culpa meua 't vaig perdre... jo era massa jove pera resistir á la autoritat del meu pare, pero avuy...
La Montserrat no 'l deixá acabar. Refeta de la sorpresa, convensuda de que la vissió, havia estat realitat palpable, fuetejada en los seus sentiments purs, immaculats com los de un ángel del cel, pero altius y dignes; ab més glóbulos en sas venas de la sanch del seu avi, valent lluytador de un ideal polítich, que de la seua mare pacients sufridora de sas penas; la neta dels Villadó, lluytant ab tota la forsa de son amor trahit y de sa dignitat ofesa, per desferse de las mans d' en Felip, li digué apoch apoch, contrastant la calmosa dicció de sas paraulas, ab la agitació nerviosa de tot son cos y la visible alteració de sa veu:
— Mira. Felip, la creencia ferma, indestructible que la meua mare desde nina, arrelá fondament en mí, de una vida eterna, ahont hi tinch que trobar al Deu qu' estimo sobre totas las cosas, me feu soportar lo trossejament del meu cor per la teua traydoria, com més tart me feu conformar ab la pérdua de la mellor de las mares. Donchs mira, — feu la Montserrat exaltantse per moments y clavant á n' en Felip sos ulls il·luminats per la indignació, — si are 'm diguessen, que per heure aquest cel que ha estat la esperansa y conhort de la meua vida, m' era precís casarme ab tú, ¡fins hi renunciaria per no veuret un moment més al meu costat!
