Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/20

Aquesta pàgina ha estat revisada.


— Com que si no ho es; ja no 'ns hi casarém!

— ¿Veritat papá? — interrompé la Teresina, deixant un vestit á mitj plegar, pera dirigirse á don Joaquim, que esclamá ab complaguda satisfacció:

— ¡Ben dit! ¡ben dit,- noya! La qüestió son diners, diners y diners! Ab lo temps tot passa... lo temps tot se 'n ho emporta... y res, alló que diuhen los castellans: Los duelos con pan son menos.

— Bé papá, pero á mi 'm sembla, que en aixó també hi poden haber las seuas excepcions — intervení l' Adela, abaixantse pera arreglar los plechs de un matiné de batista, á fi d' amagar la rojor que se li habia pujat á las galtas. — A voltas, hi ha joves, que si no tenen un gran capital... tenen porvenir... que se'ls hi veu que farán carrera...

— ¡Farán! ¡Farán!... ¡Lo que ja está fet es lo que m' agrada á mi!... ¡Me 'n rich plá be jo dels homes aixerits, si no tenen quartos! ¡Lo positiu!; ¡lo positiu!... En lo sigle en que vivim, los diners son la clau de tot... lo demés ¡tot son falórnias!... Lo que es per casa no cal pas que s' acosti cap burinot, que no tinga la seua posició ben assentada, perqué se 'n anirá ben esquilat. ¡T' ho asseguro!

— ¡Ay, Joaquim! — exclamá ab veu compungida D.ª Francisqueta — ¡Y que 'n tardarás d' anys á casar á las noyas ab aquestas pretensions! Perqué jo ho veig ben bé ab totas las nostras amistats. ¡De casaments com tu voldrias, no 'n corren gayres!