Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/192

Aquesta pàgina ha estat revisada.

petites mans, als plechs de son vestit de color de rosa.

La Clarita, desfeu suaument las manetas que s' aferravan á sos genolls y abaixantse pera besarla, li digué trayentse de la butxaca un grapat de caramelos de menta:

— ¡Mira! ¡mira! quants te 'n donará la mamá perqué sias bona minyona! Vaja la Carmeta te 'ls guardará pera donartels després... quan hages berenat... Pero has d' anar á casa en Busqueta... La mamá tornará desseguida, desseguida... pero no vull que pujis aquesta costa, y després que á la ermita no hi tindrías aygua pera berenar y allá 'n trobarás... Té; dona aquestos quartos als noys de ca 'n Busqueta y aquestos per tu; per comprarte confits quan tornarém á Larrua — afegí la Clarita donant algunas monedas a la nena, en tant que deya á la Carmeta:

— Mentres jo pujo á la ermita, tu vesten ab la Victorina á aquesta casa de pagés que 's veu al cap devall dels garrofers... Ja la coneixen á la nena... que cada dia nos guardan los ous frescos... Mentres m' esperas, que 't recullin los d' avuy; jo ja'ls pagaré quan torni... ¡Vigila á la Victorina que no s' aboqui al safreig!

— ¿Y vosté se 'n vá tota sola?

— Tota sola, ¿que 'r pensas que hi ha llops per aquestos camins? Per aquí si que no s' hi troba may ningú— feu ab gran seguritat la Clarita petonejant á la nena, que continuava fent