nou! — feu la més gran de las duas noyas anomenada Teresina. — ¡Sempre té por que 'ns emportém massa roba y sempre som las que aném més mal vestidas! Si tenim d'anar als balls ¡be 'ns havém d'emportar roba per ball! Aném á missa ¡donchs nos havém d'emportar vestits per anar á l' església! ¿Y per passeig? ¿y per estar á casa?.. ¡No li dich res! ¡Y nosaltres que rebém á tanta gent! ¿Qué podríam estalviar, limitantho molt? ¿tres vestits? ¡Y semblaria que havém tornat a menos!
— ¡Te molta rahó la noya! — esclamá don Joaquim, que la idea de tornar á menos fins en sentit figurat lo mortificava — los diners son pera quan s' han de menester! Després que tants se'n gastan, no es cosa de fer un paper ridícul per un parell de vestits més ó menos... lo que habeu de íér es vigilar que no vos falti res.
— ¿Veu, mamá, com jo li deya que 'ns podiam haber quedat aquells dos modelos de la Madame?— saltá l' Adela, tot prenent de las mans de la cambrera un plech de camisas planxadas, ab las que deixá curullat un dels calaixos del mundo.
— Si, si, 'l teu pare tot vos ho compraria; pero quan veu los comptes ja ho pensa de una altre manera!... y; ben fet que fá, — prosseguí D.ª Francisqueta adonantse de que sens pensar acabava de criticar al seu marit — ¡Perqué si ho deixava á las vostras mans!... ¡Ay Deu meu! ¡Ja caldrá que vos caseu ab un potentat, per qué sino...
