Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/183

Aquesta pàgina ha estat revisada.


Verament, la Clarita havia tret tot lo partit possible de sa cara vulgar. Sa pell havia prés una finor y una transparencia d' infant; sos ulls pareixían més grossos y brillavan ab major forsa devall de sas pestanyes envellutadas; la vermellor de sos llabis, feya més ressaltar la blancor de sas dents y sos cabells graciosament pentinats feyan de son cap un busto, que sens esser una bellesa ho semblava. La dona de carn havia fet habilment sa adornadora tasca, ara era precís que alguna cosa de dins prengués també sa part en l' hermosejament de la materia y la Clarita, á la faysó de la estudiosa comedianta, probá en lo mirall diferentas maneras de mirar y de somriure, Quan després de un rato de diferentas probaturas, se cregué haver trotat lo que cercava, cuydadosament torná dins de la capsa-necesser los cosmétichs que havia empleat, torná á posarse lo matiné que havia deixat dessobre d' una cadira, mirá en son petit relotje de butxaca l' hora qu' era y veyent que marcava dos quarts de cinch obrí la porta de son dormitori y atantsantse al seu marit y passantli amanyagadorament la má per la cara, lo despertá tot recordantli que li quedava poch temps pera esser puntual al Balneari, ahont tots los dias anava á jugar sa quotidiana partida de billar.

Mentres lo seu espós se vestia , la Clarita torná al quarto en que havia fet la seua toileite y dirigintse á la calaixera, dessobre de la que s' hi veyan algunas novelas d' autors francesos,