veig que es aixó lo que tú desitjas que jo sia y tú ho cuydarás tot, tú ho disposarás tot y tal volta fins arrivarém á fer los nostres estalvis...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
En Felip, que tals ideas esmersava en lo seu primer any de carrera, en los primers del mes de Novembre del tercer escribía á la Montserrat:
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
...Me fas pena quan te veig gastar dos fulls de paper pera donarme concells ¡Malaguanyats! Valia més que 'ls haguesses omplert dihentme: ¡T estimo! ¡T' estimo! ¡T estimo! Aixó no 'm cansa may de sentirho, ni de véuretbo escrit. ¡Pobre Montserrat meua! ¿Qué saps tú dins d' aquesta esclofolleta de nou, que se 'n diu Larrua, tancadeta dins d'una rectoría, aspirant la olor dels altars, sentint la evangélica paraula de Mossen Jaume y rebent los carinyosos afalachs de la santeta de la teua mare, lo que es aquesta Babel, aquesta foguera que se 'n diu mon?
Es precís que pensis que la vida es molt diferenta de com la veus tu y de com la veya jo desde 'l col·legi de Manresa y fins en lo primer any de ma estada á Barcelona. ¿Es més bonica? No ho sé. Lo que tinch es la certesa de que jo ja no la puch tornar á veure com allavoras y que no puch menos de riurem de lo molt que tu y jo hem passejat á voladurías... Més aixó que es molt natural en tu, que vius en eixa Tebaida, no sols no 'm seria disculpable si no
