— ¡Ja ho tinch! ¡Ja está tot arreglat!
— ¿De veras?— ¿Cóm? ¿Cóm? — preguntaren á la vegada las tres noyas
— Ja veuréu— feu en Felip, ab tota la formalitat ab qu' hauria parlat un home— ara jo no vos hi puch pas acompanyar: en primer lloch, tinch que acabar lo batxillerat, y després fer la carrera ¿vritat? Donchs com que allavors ja tindré vint ó vint y dos anys y jo sempre he pensat de casarme ab la Montserrat; m' hi caso, y, com será la meua dona, ja hi podrém anar plegats.
— ¡Ay! ¡y qué rebé que ho has pensat! — exclamá en lo paroxisme de la alegria, la noya Gil, juntant dessota de la barba sas duas manetas blancas y afiladas, en tant que la Teresina y l'Adela, repicant las seuas, repetian á l¡ hora, detenintse á cada paraula, pera mellor saborejar sa satisfacció:
— ¡Ay! ¡Sí! ¡Sí! ¡Y qué bé que ho has pensat!
La fletxa ja havia sortit de l' arch; lo llamp, havia llensat sa devastadora pedra; lo pagés, havia sembrat á la terra més á posta assahonada la llevor en la que hi devian grillar aquella mena d'arrels, que sols s' arrencan, arrebassant ab ellas, la terra que las sustenta.
Las circunsiancias de la Montserrat afavorian també d' una manera especialíssima la grillada d' aquella llevor tan senzillament llensada. Sense germans, sense cosins, sens amistats intimas, los noys Bach eran la sola distracció de
