estar á Larrua. ¡Ditxós col·legi! ¡ja voldria haver acabat lo Batxillerat, pera no haverhi de tornar may més!
— ¿Y per axó no vols berenar? Té, home, té; — feu la Montserrat portantnhi un altre tall y sentantse á menjar la sua part, en mitj d' en Felip y de l' Adela.
— No hi puch ferhi més — prosseguí 'l noy, prenent desdenyosament lo pá y la llangonissa de las mans de la Montserrat — la tardor, jo la desterraria del any. ¡Vés quins serveys que fá! ¡Sembla que sols vé pera acabarho tot!.. Jo no puch ab aquesta atmósfera trista, ploviscosa y humida.
— ¿Qué vol dir atmósfera? ¿Qué ho saps tú, Montserrat? — preguntá l'Adela á mitja veu y com escorreguda per sa ignorancia.
— Ja veurás— respongué la nevoda de Mossen Jaume, un si es no es, satisfeta de mostrar sa erudició colegial devant del seu company, que ja cursava 'l batxillerat — jo, tal volta no t' ho sabré explicar tant estensament com ho faria en Felip: pero en fí, ho diré com nos ho han explicat en lo col·legi y com t'ho explicarán á tú, d' aquí dos ó tres anys. Atmósfera, es lo conjunt de gasos invisibles que rodejan lo nostre planeta; com son l' ayre, lo vapor de l' aygua, l' ácit carbónich y altres que ara no recordo...
— Donchs, mira, com sempre t' has explicat mellor que jo. Ja m' ho han prou ensenyat aixó mateix en lo curs de física: y fins ho he donat
