Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/40

de Catalunya á las Corts generals de la nació espanyola. Que se'ns diga, si no, ahont són los grans oradors que com hablistas ha donàt á la Espanya parlamentaria Catalunya pera posarlos al costat d'aquells los seus mestres de la eloqüencia política.
 Y parlant de l'ensenyansa, nos trobem, senyors, ab la estranyesa, renyida ab los estudis pedagògichs moderns, de que en las escolas ahont s'instruheixen los noys en las primeras lletras, ja se'ls hi vol fer saber un sens fi de cosas per medi d'aquella mateixa llengua que en la falda de la seva mare may l'havian sentida. Y no tant sols en la ensenyansa elemental, sinó en la superior, fóra de sentit comú que'ls professors s'expliquessin y preguntessin en sa propia llengua y que'ls deixebles que fossin del nostre país poguessin contestar en ella. En català, senyors, se parlava en las nostras antigas universitats, y la ensenyansa'n sortia afavorida; y també allavors, encara que en major número que al present, acudian á las nostras aulas deixebles vinguts de fòra de Catalunya; que en aquell temps se mirava al bé dels més, y'ls menos ja s'hi acomodavan.
 Y fixantnos en los Tribunals de Justicia del nostre país, ¡quants perjudicis no's deuen ocasionar de que'ls funcionaris que exerceixen a Catalunya no entenguin lo català! Ja que'l bon sentit obliga al Govern á exigir que'l notari, pera serho a Catalunya, demostri que entén la llengua catalana, ¿per què no s'hà de manar igual coneixement á tothom que desempenyi