Pàgina:La Llengua catalana (1896).djvu/26

plandeix eternament en la historia; á Ausias March lo va deixar á Valencia, ahont l'amor se respira y'l senten fins las sevas palmeras quan, sacudint sa polsina d'or lo vent, remorejant plahers, á altras palmeras lo transporta; y á Ramon Llull lo devallà á Mallorca, pera que ell desde Miramar extengués la mirada enllà d'enllà fins á obrir ell sol aqueix parpre misteriós que forma'l cel á l'horisó cayent sobre las onas.
 Encara, senyors, que la llengua catalana no tingués, ni més enrera ni més endevant d'ara, cap altra personalitat gloriosa, ab la d'ells tres n'hi hauria á bastament pera enorgullirse de parlar aquesta llengua totas las sevas generacions. Muntaner es l'encarnació viva de lo que va ser un dia aquest gran poble. Sa paraula es honradesa. Lo que ell va fer ab aquesta paraula á sas vellesas, ho ha fet en lo nostre temps una máquina que fixa las imatges; més las reproduccions d'ell no donan las imatges mortas esblanquehidas y entercas, sinó que són la veritat mateixa, com si diguéssim plenas d'ánima, ab sol que crema, y rius que devallan, y cors que bategan. No solament sembla que presenciem lo que ell conta, sinó que diriam que nosaltres mateixos, saltant miraculosament tants sigles, hi som corporalment allá ahont ell s'estava, y al costat d'ell prenem part en las festas y en las batallas, y entrem en los ports de las ciutats amigas portant á rerassaga, ab la popa al devant y ab los penons arrossegant per l'aygua, las naus presoneras. No s'hi traspua l'esperit venjatiu que rebaixa ni la superbia que'ls sentits