Aquesta pàgina ha estat validada.
a Teresa Lostau
de Nogués.
Ran mateix del camí
hi ha una cripta tot d'eura,
i una Verge tan bella
tan bella
que no sembla del cel,
sinó de pagania
—però els pagesos li diuen Maria.
Els matins que fa sol
ran mateix del camí hi aparien la cleda,
el xaval s'hi ajaça i beu vi
i la Verge s'el mira i l'advera:
—mai s'ha dit que un moltó fos ferit.
A les tardes de pluja i de fred
és tan sola la cripta que la Verge s'hi glaça—
no se sap qui la llàntia li encén
però el cremell de tan viu l'amanyaga,
i no deixa d'anar-hi la garsa.
Mes si en feia aquest vespre de vent!
pel camí no s'hi veia ni un' ànima
i la llàntia es moria rabent:
—dues cuques de llum s'enfilaven
i encenien la llàntia altre-temps.
