Pàgina:La Divina Comèdia. Infern (1921).djvu/33

Aquesta pàgina ha estat revisada.

121.—Fillet meu—falaguer em digué el mestre:—
els que en la ira del Senyor es moren
vénen a parâ ací, siguin d'on siguin,
124.i de passar el riu frisança senten,
car de Déu la justícia els esperona
talment, que afany se'ls torna la temença.
127.Mai passen per ací ànimes bones:
amb això, si Caront de tu es lamenta,
saber pots ja el sentit de ço que digui.—
130.Això acabat, la llòbrega encontrada
sotraguejà tan fort, que la memòria
d'aquell espant encar de suô em banya.
133.Un vent eixí de la plorosa terra
que promogué un esclat de claror roja,
la qual tots els sentits va fer-me perdre.
136.I, com aquell que la son venç, vaig caure.[1]


  1. 121"Figliuol mio," disse il maestro cortese,
    "quelli che muoion nell'ira di Dio,
    tutti convegnon qui d'ogni paese;
    124e pronti sono a trapassar lo rio,
    chè la divina giustizia li sprona,
    si, che la tema si volge in disìo.
    127Quinci non passa mai anima buona;
    e però, se Caron di te si lagna,
    ben puoi saper omai che il suo dir suona."
    130Finito questo, la buia campagna
    tremò si forte, che dello spavento
    la mente di sudore ancor mi bagna.
    133La terra lagrimosa diede vento,
    che balenò una luce vermiglia
    la qual mi vinse ciascun sentimento;
    136e caddi come l'uom cui sonno piglia.