Mes d' or eixa corona vindrá al teu front poch ampla,
que de gegant com Hèrcules cap més la terra 'n du;
¿veus á ponent l' Atlántida per rèbret com s' aixampla?
ella es ton soli digne, sols ella es gran com tu.
Hesperis, que n' es reyna gentil, s' es enviudada,
y espera un cor que vulla lo seu aconhortar:
quant d' eixa palma tastes la fruyta regalada,
dirás:—¡Á la seva ombra deixáume reposar!—
Mes cal (açó li deya socavantli una fossa)
cal que, per ferli oferta plasent, del taronger
que entre esmeragdes mostra sa fruyta d' or més rossa,
n' arribes de puntetes lo cimeral á haver.
Després, quant la rumbejes la flor de la bellesa,
per vèureus, fins son carro parar al sol veurás.
Llevant dona sa força, Ponent sa boniquesa;
que 'l cel te benehesca, llevor que 'n sortirás.—
Veu lo parany Alcides, mes al de Gades deixa,
y, verdejant, l' atlántica planicie ovira lluny,
y 'ls ordis rossejarhi y esgroguehida xeixa,
com pèlach d' or que entre arbres y rebollám s' esmuny.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/76
Aquesta pàgina ha estat revisada.
