So l' herba paratgívola del test arrabaçada;
tinch márgens, sol y sombra, poncelles y zefir;
mes, sens un bes del ayre flayrós que m' ha breçada,
¿que podré fer, digaume, sinó plorá' y morir?—
Morí; y de la despulla del cos sa ánima salva;
vers l' esbart de ses filles, les Plèyades, volá
dret als aurífichs portxos endomassats de l' alba,
desde ahont, condolides, allárganli la má.
Senglotejant les altres aguaytan la coloma,
amunt, amunt, tan d' hora pujárselsen al cel;
aprés, al esboyrarse de llágrimes la broma
que la encortina, veuhen parpallejá' un estel.
Es Hèsper, que á l' Aurora badar sol les parpelles
ans d' aclucar les seves son ull enlluhernat;
y, al vespre, apar que sembre de voliors d' estrelles
lo cel, seguint lo ròcech del sol ja tramontat.
Perque diu l' hora, al pòndres, dels somnis y amoretes
en l' argentí hemisferi, quadrant del Criador,
y es de mirar dolcíssim, donárenli'ls poetes
l' escaygut nom de Venus, deesa del amor.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/268
Aquesta pàgina ha estat revisada.
