Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/264

—Ja vinch, —diu, y's desperta d'un altre espòs en braços;
coneix lo reboll tendre d' ahont penjá la lira;
y, al vèurel testimoni dels maternals abraços,
dels infantívols somnis y esbargiments, sospira.

—¡Oh cimeral del arbre, —li diu, —que 'm veres neixer!
Del teu redós ¡oh! fésmen plaher fins á morir;
jo 't faré de mes llágrimes ab la regada creixer,
y escoltarás planyívol lo meu derrer sospir.

Mentre 'm recolzo sota ta verda cabellera,
ab renadiues fulles abriga mon cor nu,
que jo, esqueix trasplantat á platja forastera,
no sé ¡ay de mi! arrelarme, ni reflorir com tu.—

Creix l' arbre; y ans de gayre, de ses branquetes flonjes,
á penjoyades, queya la pura y blanca flor,
y entre 'l vert groguejaren, á rams, belles taronges,
com en cel d' esmeragdes ruixat d' estrelles d' or.

Y prompte sa tanyada guarnía, ab grans boscuries,
verdós mantell á Espanya de tota flor brodat,
y ab sos aucells, murmuris, aflayres y canturies,
renaix, sens les Hespèrides, llur hort malaguanyat.