En tant l' Empiri adolla sos himnes de victoria,
en sa ala armoniosa breçant lo món suspès.
¿Qui us assoleix? ¡l' Atlántida, gran Deu, puja á la gloria
per grahons de montanyes; tronau, y ja no hi es !
Troç de cel, al criarla, la fereu ploure á terra,
perque vostre designi tant alt s' hi benehís;
malagrahits servírensen sos fills per mòureus guerra,
y ab ells y sa armamenta llançáreula al abís.
Tan sols per fer renáixer los que l' amor sospira
jardins de les Hespèrides, deixáreuhi llevor;
una ona esborra l' altra, lo món al món capgira,
sols, astre d' altra esfera, la vostra llum no mor.
Sirena que, d' entre ones eixint, engallardida,
s' enfila á un promontori d' amor á refilar;
y per son cant, que 'ls ayres enmela, ve amansida
la mar ab salats llavis sos peus á apetonar.
Espanya, pe'l chor d' ángels cridada, s' esparpella,
y veu que 's lliga un pèlach ignot á son cos nu.
— ¿Quí relleva en ton cel l' estel caygut? — diu ella
y, als braços estrenyentla, joyós responli: — Tu. —
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/252
Aquesta pàgina ha estat revisada.
