Digué: y, sols per no veure lo quadro funerari,
d' espatlles s' hi mitj gira, y al terbolí y trontolls
rondatli 'l seny en térbol, fantasiós desvari,
se 'n va esvanida y sòpita per terra de genolls.
— ¡ Ay ! mos poncells veig caure del cel com una pluja,
donantlos per entrada son cráter fosch l' infern,
com reb la mola rústega lo blat de la tramuja,
hont los atía 'l llamp del anatema etern.
Mes filles, ¿y vosaltres? jo us prometía imperis
y ceptres, y vos dono set palms de mar tan sols!...
¡De tres caps ¡ay! lo monstre! ¡fugim!... Ta dolça Hespèris
so, que truco á ta fossa. Mon Atlas ¡ay! ¿m' hi vols? —
Ronchs himnes mortuoris murmura al lluny l' onada
ab la maror, rufaques y trons en desacort;
y á un tany de taronger sa lira d' or penjada,
exhala sa anyorança, com ella, en ays de mort.
Però la mort sa dalla no branda, no, per ella;
ans, desviantli 'ls ulls del espectacle fer,
ab un bech de ses ales acluca sa parpella,
perque dels fills no veja l' esgarrifós xafer.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/228
Aquesta pàgina ha estat revisada.
