Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/224

Aquesta pàgina ha estat revisada.

Al flamareig girada de sa Sodoma encesa,
de Loth sembla l' esposa, tornada bloch de sal;
desclou l' estátua 'ls llavis: — ¡Ay! llochs de ma infantesa;
¿no vos podré ja veure, ni als raigs d' eix trist fanal?

¿Hont ets, hort hont cullíam ahir roses y lliris?
¿hont sou, mes flors, marcívoles Hespèrides, ahont?
Mos braços erts vos cercan ab febre en mos deliris,
y á mon senglot que us crida lo vostre no respon.

Sols ronques veus de monstre responen devegades;
aquell de qui son presa ¿per què 'm deixava á mí?
¿per ell ¡ay! ab la saba del cor vos he alletades?
¿per ell entre agoníes de mort vos infantí?

¡Ningú, com jo, infeliça! los vinyaters podaren,
y 'l bou de mar verema; per darlos llit molçós,
niharen les cigonyes, los magraners brostaren;
mes jo parí per péixels mon fruyt! Volgut espòs,

y tu ¿què has fet del carro flamant de tes victories?
¿què has fet de l' áurea lira que 'l cel tenía pres?
Com neu que 's fon, passaren ta anomenada y glories,
y si una tomba 't resta, sols l' ona sab hont es.