Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/170

Y ab má de cíclop sobre més grossos rochs los pujan,
en paret de cinch braces d' amplaria, amunt, amunt;
y altres rochs, que á les feres en mala nit soplujan,
arrabaçats com tofes de llana 'ls van damunt.

Després, per coronarla ab volta indestructible,
s' acotan cent espatlles com archs de campanar,
y de gra á gra s' hi assenta lo rocatam terrible,
sens fer les cariátides de carn debategar.

Quant, mitj clos l' edifici, ja del ayguat se reyan,
serres avall, d' escumes y llenya en lo borboll,
á la claror de l' atxa reynosa, l' hèroe veyan
fugir, y ¡ay! ab Hespèris, llur mare hermosa, á coll.

Los alçaprems de ferre li tiran y rocaços,
y derrera 'ls esqueixos de serra, al enjegá 'ls,
com rius al mar devallan, apuntalant los braços
en plátanos sens branques que 'ls feyan de parpals.

Y enrera deixan terres y mars cada gambada,
tramontan fraus y conques, torrents y xaragalls;
á 'ls seus al retornarsen la grua en sa volada,
no veu aixi á més corre passar turons y valls.