Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/162

Aquesta pàgina ha estat revisada.

Li diu: y esmortehida s' inclina al peu del arbre
que cobricela 'ls ossos del seu marit difunt,
quant sembla 'l mot d' "Espòsat" sortir de sota 'l marbre,
entre 'l plor de ses filles y 'ls crits de serra amunt.

—Anem,—diuli Alcides,—anem; no sospires;
també de ma patria les ribes deixí;
¿de Grecia la hermosa parlar no sentires?
per tu jo la deixo,
si en dolç esposori t' uneixes ab mi.

Lo cel es qui'm guía com nau á les vores
d' eix náufrech realme, per tráuret á port,
y durte á una platja feliç, hont no anyores
los boscos que foren
tos boscos de cedres que sega la mort.

Als camps hont te esperan les vèrgens d' Iberia
la terra es més verda, lo cel es més blau;
tu pots transplantarhi les roses d' Hesperia
y jo de Beocia
ab l' art de la guerra los jochs de la pau.