Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/160

Aquesta pàgina ha estat revisada.

Als ulls en que mirarme solía, ¿com aresta
debía rebotir rasposa y foguejant?
¿del vostre, ¡oh Deu! lo llamp cridar sobre llur testa?
¡Perdó! jo 'ls era mare; mon cor no pogué tant.

Cayentme al colp les ales del cor, ni sols paraula
los torní, y, abocantsem les llágrimes als ulls,
del clot de qui més amo vinguí á regar lo saula,
y aquí fineix ma vida, si tu al pit no m' aculls.

Tu, que enfonzas ma patria, no 'm perdas ¡ay! ab ella;
condolte d' eixa mare y endútelan ab tu;
trau de perill de totes mes joyes la més bella;
deslliura ma puresa ò aixafa mon cor nu.

Sálvamela: t' ho prego pe'ls nins que 't diuhen pare:
jo 'ls gronxaría als braços, jo 'ls donaré 'ls pits meus;
mira que es ¡ay! un glavi per aqueix cor de mare
l' alletar la fillada de qui atuhíli 'ls seus!

Mes... no; no te m' endugas, que d' Atlas so l' esposa,
y altre home, ni per tráurem del clot m' ha de tocar:
òbremen un y còlgam ab un penyal per llosa,
que 'ls fills de mes entranyes no pugan decantar!—