Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/158

Aquesta pàgina ha estat revisada.

Cull becada, y de l' herba se 'n puja á unes ginestes,
de la ginesta á una alba hont nía l' oriol,
y ve de branca en branca, fent saltirons y festes,
als cortinatges d' eura que 'm fan de parassol.

Espiantlo 'l seguiren mos fills escorrediços,
y ab blana má fent tòrcer los sálichs y bogám,
hont creyan veure tendres aucells assustadiços,
me veren entre escumes distreta rabejá'm.

Fan repensió als esforços derrers de la puresa,
mes tornan á ma cara, bella en mala hora, 'ls ulls;
y al cel volant lo geni beneyt d' ignocentesa,
amaga 'ls seus plorosos ab sos finíssims rulls.

Cresqueren, y veyéntmels de victoria, en victoria,
de guerra ab bruyt y d' armes anarsen á Llevant,
pensí que ab sa alenada los ayres de la gloria
s' endurían los térbols recorts que 'm matarán.

Mes Atlas mor, é indòmits los fills que duguí al ventre
voltárenme ¡ay! encesos d' un malehit ardor,
y avuy mateix volgueren ¡no es molt que 'l món se n' entre
volgueren ferme oferta de llur damnat amor!