Una patria tenía, rovell d' ou de la terra;
no tinch ja patria dolça ni res de quant amí;
ton braç, ton braç terrible per sempre m' ho soterra,
y sols los ulls me deixas pera plorar sa fí.
¡Ay! d' aqueix cor que feres bocins, bé te 'n pots dolre:
¡sálvam! no temo 'ls monstres que d' ayre veig venir,
fent xirricar les serres de dents que m' han de moldre;
altre temor m' acora que jo no 't goso dir.
Quant ¡ay! me coronavan mos dies amorosos
de flors de jovenesa que enmustehí 'l neguit,
de la serra que hereta son nom als soleyosos
cims, d' Atlas somiava recolzadeta al pit.
Los ulls á l' estelada, dalt, part d' amunt la pensa,
cantava ell les celisties y 'l fill de l' alba ros;
dels móns que infantá l' Eros y cova, l' avinença,
y, ab áurea lira, jo ales donava al rim festós.
Polsávala, á mos fills girantme engelosida;
plavíam ¡ay! de vèurels, ab sos ditets gebrats
los bèns escarpir elles, peixentlos sajulida,
y ab los lleons ells bátres, pe'l rost abrahonats.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/154
Aquesta pàgina ha estat revisada.
