Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/152

Per sempre despedintsen ab un ay d' agonía,
dos rierons enjega dels ulls, ja lluny de tots;
y ab los cabells estesos, com presa de follía,
á qui s' atança, diuli paraules de senglots.

Los llops de mar y terra que venen á esqueixarla,
s' amanseixen ohintla tant dolça sospirar;
fins sembla que les ones s' aturen á escoltarla,
com blanchs anyells venintli les plantes á besar.

—Deu ò mortal que sías, — li diu; — tu, que vingueres
á vèurem al abisme rodar ab tots los meus,
si, fill de mare humana, de sos dolors nasqueres,
planyme ¡ay! á mi, qu' ab llágrimes de sanch t' amaro 'ls peus.

Mare he sigut; mes filles al cel no deixi veure,
perque me les voldría per flors de son jardí;
donchs moren, y son últim alè jo no 'm puch beure;
moren, y lluny dels braços y cor hont los brecí.

Tinch dotze fills d' espatlla musclosa y pit titánich,
que en guerra ab Deu fan l' obra del univers malbé;
mes sota 'ls machs que tiran al cel, llur front satánich
caurá romput, y mare demá ja no seré.