De sopte, ab ays planyívols y esgaripar de nina,
venen vius á punyirli lo cor sos alarits,
com piuladiça y tristos sospirs de la cardina,
la torrentada al dursen sos xiricants petits.
No lluny de les Hespèrides se dol sa mare trista,
en l' hort hont com sa vida les flors s' han esfullat;
quant del brandó terrífich la llum fereix sa vista,
y ab la esperança dintre son cor, la por combat.
Es qui enjegá en son regne les mars; ¿ve á esperonarles?
ò condolintse d' ella ve á dúrselan á port?
Mes ¿cóm deixar ses filles? cóm somiar deixarles?
Jamay: entre sos braços primer reptar la mort.
¡Oh cèlica puresa! llavors li aparegueres,
com Angel ensenyantli de Bètica 'l camí;
—vinahi, si vols guardarme ton lliri,—li digueres,
y al punt, per assolirte, de tot se despedí!
Fa 'l derrer plò' ab ses belles Hespèrides, que moren,
com dits d' una má balba, dessota 'l taronger
arrupides; y en ombres hont tant felices foren,
al deixarles cadavres, també ho voldria ser.
Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/144
Aquesta pàgina ha estat validada.
