Pàgina:La Atlantida (1886).djvu/120

Aquesta pàgina ha estat revisada.

Cahuen d' esglay los hòmens; s' escruixen les montanyes;
ab gran panteig espera quelcom d' horrible 'l món;
y, al colp esportellantse la serra, ses entranyes
mostra al sol, que entre boyra per sempre se li pon.

Ell pren alè, y lo ferre tallant torna á les bromes,
del hort de les delicies per ferne un camp de morts;
quant, com un vol de tendres y místiques colomes,
l' enrotllan amorosos d' Hespèris los recorts.

Planyent de son amor á la regina hermosa,
lo mall, que abranda 'ls ayres cayent, vol decantar;
mes eix, entoçudintse, s' aterra, y la resclosa,
com fèrrea porta, s' obre de bat á bat al mar.

S' estimba ab castells d' aygua l' eslleviçada serra,
y al cru espetech s' esquerda l' Atlántida trement;
los estels, dalt, aguaytan si esclata en llamps la terra,
la terra, si ab sos astres li cau lo firmament.

L' hèroe, esblaymat, sospita que es tot allò un desvari;
quant veu á ses espatlles un Geni agegantat,
de qui la grega lira, profana en lo santuari,
ni, veu del cel, la Síbila de Dèlfos, ha parlat.