¡qué esgarrifós lo Pirineu entre les flames, però qué temptadores y belles les ones d' or y plata que de ses foses entranyes regalaren! ¡qué gran Hèrcules allargant ab lo sepulcre de Pyrene la cordillera á que ha dat nom, batent á colps de clava los gegants de la Crau en la Provença, atuhint á Gerió y al líbich Antheu, esparverant les Harpíes y Gorgones, i, en son derrer treball, esportellant la muntanya de Calpe, tanca del Mediterrani, y abocantlo com un riu en la vehina Atlántida, aqueix pont llevadíç que Deu trencá pera incomunicar en èpoques de corrupció 'ls móns, tornats á unir en lo més hermós dels segles moderns pe'ls titánichs braços de Colon.
Aqueix, aterrant les columnes del Non plus ultra y esqueixant la cortina de la Mar tenebrosa, me semblá la més gentil corona del poema que ab massa coratge gosí empendre, començantne d' escriure 'ls primers cants.
Cent vegades volguí recular, com qui entra en una balma esglayadora d' hont ningú ha escandallat los abismes; cent vegades deixí caure defallit lo món de mes pobres inspiracions rostos avall, y altres cent vegades, com Sísifo, torní á pujar vers la alterosa cima lo feixuch pes tan mal midat á mes espatlles de poeta. En eixa lluyta terrible en que, vençut ó vencedor, sempre era jo qui rebía les espurnes, una malaltía 'm féu deixar los dolços ayres de la patria per les ones de la mar, no tant amargues pera mi d' ençá que breçavan mos flayrosos somnis, y ab cántichs y música m' hi cridavan hermoses visions de jovenesa. Passaren falagueres ò aterradores davant mos ulls enlluhernats, y caygudes les barreres de mes montanyes anyorades, mon
