entre l'ara baquica i l'escenari, desfila a to llarc del teatre i se coloca com en linia de batalla davant de la graderia del public, El dialeg escenic para: ha arribat l'entreacte. Llavors el Corifeu s'avança sortint del rengle del chor envers el public i dirigeix an aquest la parabase. La parabase era una especie d'arenga en que l poeta descobria l seu pensament. Davant per davant del poble li explicava l sentit de la seva obra. El Teatre venia a esser una tribuna en els entreactes; l'histrió, un orador. Així apostrofava directament els seus contraris, marcant els darts amb el seu propri nom, com aquell arquer grec que firmà la fletxa am la qual buidà un ull a un rei persa.
Aristofanes hi està magnific en les seves parabases. Agafa per la barba a Demos i li diu lo que té en el seu cor, desfogant-se de tot lo que hi porta a dintre, ses acusacions, sos ressentiments, sa compassió, ses supliques; í li mostra la seva imbecilitat i sa inepcia. Entre dugués escenes d'Els Acarnians pren un casc abonyegat a Marathon i a Platea, i capta pels invalids, pels heroics veterans que pateixen miseria. En Els Cavallers tira en cara a Atenes sa ingratitut envers els seus antics
