fantasmagoria de teatre, que un pot fer i desfer al seu gust. Quan se comparen els personatges d'Euripides amb els de Sofocles i d'Eschyl, aquells resulten nanos i magres. Tot en ells minva: la dignitat, la noblesa, la virtut, la poesia; fins el mal consisteix en una mena de venjança petita. Euripides rebaixa ls heroes epics a l'alçada del més minço dels seus contemporanis. Si afecten esser grans, se veu que ho són gracies a les seves altes soles de fusta. Els seus mantells reials són de guardarropía; les passions mesquines que ell els presta, són dignes de menestrals o de gent baixa. Un diria que són semi-déus que han plantat botiga. Ja no lluiten contra l Fatum amb energia mascle: sols el sofreixen amb impotenta rabia com esclaus que brinquen, mentres brunzeix sobre llurs caps el fuet de l'amo. Les seves declamacions patetiques sols commouen les fibres més infimes de l'emoció humana. Més que pietat, causen fastic. Els seus vells, quan se lamenten, rapapiegen; els seus personatges, quan sucombeixen, se desplomen plens de llagrimes, i de tant que s planyen ja no són de plànyer.
I si no valen res com heroes, com
