Quan de les tragedies de Sofocles un passa a les d'Euripides, sembla com si de l'Acropolis coberta de monumentals edificis i d'imatges divines, se baixés als fangosos carrerons del Pireu, aont us aixorden els crits de les disputes i les inarmoniques canturies dels marinerots ubriacs que arriben de Fenicia. Un baf de vi, una fetor de bruticia i de resines socarrimades omplen de fum i empesten l'atmosfera. L'ideal s'apaga i els déus palideixen. Aquests déus grecs, tant colossals amb Eschyt, tant vivents am Sofocles, ja no són més que unes ombres. Floten amb un crepuscle disolvent entre la filosofia dels cosmolecs, que sen va, i les religions de mort que arriben. El poeta ha perdut el sentit dels hermosos déus de Grecia. Ja no sab lo que simbolisen, lo que signifiquen, de lo que són augustes formes, quina es la seva anima. Si ls posa en escena, són com a comparses del prolec i de l'epilec. El Deus ex machina va sortir dels bastidors d'Euripides. Aquest brut, que fa l panegiric terrorific del Bacus asiatic que s'imposa pel vi, per la crudeltat i pels miracles, tira ert cara als immortals helenics crims llegendaris, dels quals ell ne desconeix
Pàgina:L'intellecte grec antig (1905).djvu/64
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
64
Pompeius Gener
