Edip se resisteix a creure la veritat que ja ha vist sa mare; la ceguera del seu esperit preludia la dels seus ulls, i pensa que la reina s'ha espantat al saber que ell no era de sang real. Què hi fa? Ell mateix se glorifica de ser el fill de la fortuna: pot-ser es el fill d'un déu i d'una nimfa. Per fi arriba l'altre pastor, l'enviat a buscar a la montanya; el missatger el reconeix; es aquell home que va deixar penjat el noi a l'arbre. Edip l'interroga, i ell vol negar la veritat, però al fi confessa. Aleshores Edip ho comprèn tot: ell es el fill de Laios. Ell ha mort son pare. Iocasta, de la qual té fills, es sa mare, i fuig a dins del palau, cridant am crits que commouen les entranyes de tot el poble. El chor entona una melancolica elegia, i un soldat que surt del palau conta al poble que l'expiació imposada pels déus acaba de complir-se.
Edip ha trobat Iocasta que s'ha penjat ella mateixa. I, prenent-li una agulla d'or del pentinat, s'ha tret amb ella'ls ulls enfonsant-la dues vegades en ses orbites.
El cel s'enrogeix. El sol va a pondre-s. A dalt de la graonada apareix l'augusta victima de la Fatalitat, la cara i la tuni-
