de les idees preexistents, am sa imposició d'una divinitat tiranica, condemnant els demostradors exactes com Eudoxios i Archytes, i fent del Bé «la propria essencia de Déu», creà sols pera l seu art d'enraonar, sols pera la seva armonica oratoria, sols pera la seva dialectica ordenada, les paraules, «les expressions psicologiques» que faltaven pera marcar i compendre la superioritat del ser humà. Creient subordinar l' inteligencia, l'emancipa. Abans d'ell no existia un nom generic grec pera distingir a fons l'home de la bestia.
Les relacions de lo numeric i de lo geometric dels pitagorics troben llur expressió adequada, llurs utensilis dialectics, en els escrits de Platon; i l'inteligencia humana adquireix amb això un gran caudal.
Així Aristotil trobà l terrer ja preparat.
Aristotil escoltà Platon vint anys sense escriure res. I seguidament escoltà als seus emuls. Després se posà a escriure amb una feconditat prodigiosa, tant, que Platon exclamà: «Aristotil s'ha desbocat com un poltre: no necessita esperó, sinó fre». Llavors fou quan Filip de Macedo-
