un poeta afeminat. No hi ha sinó sentirlo. Ell «es l'amic de Socrates», «el fill d'Apol», «les abelles de l'Himet han deposi tat la mèl sobre ls seus llavis», «un cigne jove que ha emprès el vol de l'aliar d'Eros ha anunciat la seva vinguda». La paraula li ha sigut donada «pera encantar els homes i els déus». I quan la patria necessitava ànimes fortes i heroiques, intel·lectes virils que l'empenyessin envers l'avenir, ell parla de «filosofar dolçament i am gracia». Socrates havia vessat en els seus deixebles el desconhort i la lacitut de la seva moral decadent, i no podien obrar tots ells d'altra manera.
La moderna critica dubta de que tots els escrits politics de Platon li pertanyin per complet: Les Lleis i La Politica s creuen retocades o interpolades. Enquant an El Banquet, encara que imitat de Xenofont, resulta la seva obra mestra. Platon, a l'entrar a Atenes, vacilà entre si seria filosop o poeta. Però, encara que s determinés pera lo primer, sempre resulta un poeta. Així, am son art sublim Platon exposa, insinua, «fa parlar els vius i els morts», desenrotlla l'acció i l'idea com si fos en un drama; discuteix, afirma, contradiu, però no s pronuncia. Per això se
