Pàgina:L'ingeniós hidalgo Don Quixot de la Mancha (1882).djvu/64

feréstech basilisch d ' aquestas montanyas , si ab ta presencia llensan sanch las feridas d' aquest infelís á qui ta crueltat arrencá la vida ó vens á ufanarte de las cruels hessanyas de ta condició ó á ovirar desd' aquesta altura, com altre desapiatat Neró, l' incendi de sa abrusada Roma. ó á trepitjar superbiosa aquest desditxat cadáver com l' ingrata filla lo de son pare Tarquini? Díguens, díguens á que vens, ó qu' es alló que mes vols, puix sabent jo que 'ls pensaments de Crisóstom, may deixaren d' obehirte en vida, faré que fins éll mort l' obehescan los de tots aquells que s' anomenaren sos amichs. No vinch, oh Ambrós, á res de lo qu' has dit, respongué Marcela, sinó á tornar per mí mateixa, y á donar á entendrer quan fora de rahó van tots aquells que de sas penas y de la mort de Crisóstom me culpan ; y aixis prech à tots los presents que m' escolten, puix no será menester molt temps ni tampoch gastar moltas paraulas pera persuadir una veritat als discrets. Feume lo cel, segons vosaltres diheu, hermosa, y de tal manera que sens esser poderosos á altre cosa, á que m' estimeu vos mou aquesta ma hermosura, y per l' amor que me manifesteu diheu, y fins voleu que estigue jo obligada á estimarvos. Jo conech ab lo natural enteniment que Deu m' ha dat que tot lo hermós es amable: peró no entench que per la rahó d' esser estimat, estigue obligat lo qu' es estimat per hermós á estimar á qui l' estima; y mes que podria succehir que l' aymador de lo hermós fos lleitg, y essent lleitg, y essent lo lleitg digne d' esser aborrit, cau molt mal dir: vullte per hermosa, y tens d' estimarme encara que siga lleitg. Pero encara donát cas que corrin ensemps las hermosuras, no per aixó han de correr iguals les desitjs, puix no totas las hermosas enamoran, qu' algunas alegran la vista y no rendeixen la voluntat, puix si totas las bellesas enamoressen y rendissen, seria un anar les voluntats cunfosas y descaminadas sens saber en quina s' habia de parar; puix essent infinits los subjectes bells, infinits deurian esser les dessitjs; y segons jo he ohit dir, lo verdader amor no 's divideix y deu esser voluntari y no forsat. Essent aixó aixis com jo crech qu' es, ¿per que voleu que rendesca ma voluntat per forsa, obligada no mes que perqué dieu que 'm voleu bé? Y sinó diheume ¿si aixís com lo cel me feu hermosa m' hagués fet lletja, fora just que 'm queixés de vosaltres perqué no m' estimavau? Quant y mes que teniu de considerar que jo no escollí l' hermosura que tinch, puix tal qual és lo cel me la doná de gracia y sense jo demanarla ni escollirla; y aixís com la víbora no mereix esser culpada per la ponsonya que té, puix qu' ab ella mata per haberli donada la naturalesa, tampoch jo meresch esser represa per hermosa; puix l' hermosura en la dona honesta es com lo foch apartat ó com l' afilada espasa, que ni éll crema, ni ella talla á qui no s' hi atansa. L' honra y las virtuts son adornos de l' ánima, sense los quals lo cos encar que ho siga, no ha de semblar hermós: puix si l' honestedat es una de las virtuts qu' al cos y ánima mes adornan y hermosejan, ¿per qué l' ha de perdrer la qu' es estimada per hermosa, pera correspondrer á l' intenció d' aquell que sols per son gust ab totas sas forsas é industrias procura que las perdi? Jo nasquí lliure, y pera poder viurer lliure escollí la soletat dels camps; los arbres d' aquestas montanyas son ma companyia, las claras ayguas d' aquestas rieras mos miralls, y ab los arbres y ab las ayguas dividesch mos pensaments y hermosura. Foch só apartat, y espasa que llunya 's trova. Als qu' he enamorat ab la vista he desenganyat ab paraulas; y si los desitjs s' alimentan d' esperansas, no habentne jo donat cap á Crisóstom ni a cap altre, á la fi de cada hu d' ells be es pot dir, qu' avans los mata sa perfídia que ma crueltat: y si se'm diu qu' eran honests sos pensaments, y que per aixó estava obligada á correspondrels, dich que quant en aquest mateix lloch ahontara 's cava la sepultura me descobrí la bondat de sa intenció, li diguí jo que la meva era viurer en perpétua soletat, y de que sols la terra gosés lo fruit de mon recolliment y las despullas de ma hermosura: y si éll ab tot y aquest desengany volgué perfidiar contra l'esperansa y navegar contra vent ¿qué molt que 's ofegués al mitj del golf de son desatino? Si jo l' entretingués seria falsa, si 'l contentés faria contra ma millor intenció y propósit. Perfidia 's desenganyá, 's desesperá sense esser aborrit; mireu ara si será rahó que de sa pena se 'n donia á mí la culpa. Queixes l' enganyat, desesperis aquell á qui li faltaren las promesas esperansas,confies aquell á qui jo cride,