AHONT SE CONTA LA GRACIOSA MANERA QUE TINGUÉ D. QUIXOT PER ARMARSE CAVALLER.
Y aixis inquietat ab aquest pensament abreviá son hostaler y curt sopar, y acabat cridá á l'hostaler y tancantse ab ell á l'estable, se li agenollá als peus dihentli: no m'aixecaré pas de ahont estich, valerós cavaller, fins que la vostra cortesía m'otorguia un dó que demanarli vull, dó que redundará á alabansa vostra y á pró del humá llinatje. L'hostaler que veigé son hoste á sos peus, y sentirli semblants paraulas, estava mirantlo tot confús sens saber que ferse ni que dirli, y l'instava pera que s'alsés, pero ell no vulgué fins que li tingué de dir que li concedia'l dó que li demanava. No esperava jo menos de la gran magnificencia vostra, senyor meu, respongué D. Quixot; y aixis vos dich que'l dó que vos he demanat y de vostra lliberalitat concedit, es que demá essent de dia m'habeu d'armar cavaller, y aquesta nit á la capella d'aquest vostre castell vetllaré las armas, y demá dematí com tinch dit's complirá lo que tan desitjo, pera poder com se deu, anar per totas las quatre parts del mon cercant las aventuras á pro dels necessitats, com está á carrech de la cavallería y dels cavallers aventurers, qual desitj á semblants hessanyas s'inclina. L'hostaler, que com está dit, era un poch sorna y ja tenia algunas suspitas de la falta de judici de son host, acabá de creureu del tot quan acabá de sentir semblants rahons, y per tenir de que riurer aquella nit, determiná de seguirli la veta, y aixís li digué qu'anava molt acertat en lo que desitjava, y que tal propósit era propi y natural dels cavallers tan principals com ell semblava y com demostrava sa airosa presencia, y qu'ell per sa part en los anys de sa jovenesa s'habia també dedicat á aquell honrós exercici anant per diferents parts del mon cercant aventuras, sense que hagués deixat los perxels de Málaga, islas de Rioran, compas de Sevilla, argent viu de Segovia, l'olivera de Valencia, rondeta de Granada, platja de San Lucar, potro de Cordova y los hostalets de Toledo y altres diferents parts ahont habia exercitat la lleugeresa de sos peus y la sutilesa de sas mans, fent molts torts amparant moltas viudas, desfent algunas donzellas, y enganyant alguns menors, y finalment donantse á coneixer per quantas audiencias y tribunals hi ha casi en tota Espanya; y que á la fí se'n habia vingut á recollir á n'aquell son castell, ahont vivia ab sos bens y ab los dels altres, recollint tots los cavallers aventurers de cualsevol calitat y condició, sols per la molta afició que'ls tenía, y pera que partissen ab ell sos habers en paga de son bon desitj. Digueli també que dintre aquell son castell no hi habia capella ahont poder vetllar las armas, perqué estaba tirada á terra pera ferla de nou; pero que en cas de necessitat, ell sabia que's podian vetllar á qualsevol part, y que aquella nit las podría vetllar dintre d'un pati del castell, y que l'endemá dematí, essent Deu servit, 's farian degudas cerimonias de manera qu'ell restés armat cavaller, y tan cavaller que mes no pogués ferse en tot lo mon. Li preguntá á seguida si portava diners: respongué D. Quixot que no portava pas blanca, perque ell may habia llegit en las historias dels cavallers aventurers que cap dells
