roses que duia l'aire, la cantadiça d'aucells que hi havia per arbres i teulades... i, en fi, perquè xamosa i riolera la veien aquells dos sers que anaven a assolir desitjós somniats.
La vila gairebé dormia encara, quan la benehida parella ja eixia de l'iglesia; vestida de negre la nuvia, però amb la perruca un xic més lluenta, la mantellina posada amb més pretencions, una mica més encastat al cos el mocador gran, l'esguart més aixeribit, menys arrugat el front, menys caigudes les vermelles galtes i un xic més aprimat el nas, potser xuclant la fragancia de l'atmosfera. El nuvi, que semblava fill d'ella, anava, en cambi, com avergonyit, cot el cap, que cobria un barret fins a les orelles (un barret del difunt), una americana ampla i curta (americana del difunt), una ermilla de quadros i un pantalon d'esca, que tot Pratbell coneixia com prendes del difunt, closos els llavis d'aquell morret de furó, les mans creuades darrera, com si anés amanillat.
Sí: era una matinada d'abril, xamosa i riolera, per lo ras que estava‘l cel, la fortor de roses que duia l'aire, la cantadiça d'aucells que hi havia pels arbres i teulades... i, en fi, perquè'l diable n'havia fet una de les seves.
El pis del notari Xirinac quedà tancat,
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/79
Aquesta pàgina ha estat revisada.
