— Sí, ras i curt, això mateix. Vós desitgeu eternisar-vos allí per una miseria. Robant el pa d'una pobra viuda i fent por a la gent, escampeu així ja no sols a llogaters i compradors, sinó a la mateixa mestressa, que us hi faria nosa.
L'Escanya-pobres escoltava, badant el seu morret de furó, i, en acabant, replicà, amb l'intenció d'una amenaça esglaiadora:
— Bé, doncs, tregui-me'n: ja veurem qui hi anirà a estar.
— Se quedarà tancat a pany i clau.
— Que l'hi deixà gaire'l baró, amb tot i esser un beneit del cabaç? Que per ventura's creu la gent que soc jo qui fa la remor?
— Ho esbombaré jo, — va interposar la viuda, amb l'imprudencia d'una dòna fòra de sí.
— D'això ja se'n guardarà com de caure, — exclamà l'Escanya-pobres, fent un pas endavant pera dar major força a l'amenaça. I arreu, endolcint el to, prosseguí: — Me sembla que va mal aconsellada vostè. Si la gent té por al castell, no'l deixi sol, perquè... hi calaran foc.
I en el «hi calaran foc» a D.ª Tuies li semblà entendre «hi calaré», quedant espalmada, retuda.
— Ara, faci lo que vulga. No se li ofe-
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/72
Aquesta pàgina ha estat revisada.
