clant-se la gent rica per portar-la a Barcelona.
Ah! Que bé deia'l notari: «Això es pesta pera 'ls pobles!». Pratbell s'abaltia de pobresa de sang, i, com tots els atacats d'un mal cronic, s'alimentava d'esperances ilusories, que amb el consegüent desengany la consumien més i més. Avui se parlava d'una fàbrica, demà d'unes mines, un altre dia era una font miraculosa lo que havia de remontar la vila; però ni la font, ni les mines, ni la fàbrica apareixien en altre món que en l'imaginari, consol dels desenfeinats empobrits. Lo real era'l carril, aquells convois de riquesa que desfilaven a la vista de tots, pera fugir sorollosos i amb crits d'orgull d'aquell recó de miseria que'ls donava pas.
L'Olaguer ja no podia passar pel carrer de La Roca sense trencar-li'l cor la vista del seu antic magatzem amb la porta tancada; anava a l'hostal de Sant Roc, i en va hi cercava tot aquell eixam de carreters, sempre mancats d'una hora, d'un pam de corda[1] i de diners, que ell bestreia amb tant profit. L'ensopiment que regnava per tot arreu, el consumia com a La Coma, sense que Les Parades ni l'Hort dels Minims poguessin dar-li
- ↑ Locució corrent entre ells pera pintar la peresa i xerrameca amb que passen el temps.
