Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/53

Aquesta pàgina ha estat revisada.

dins d'una sala d'hospital pera disputar a l'escrofula les aixerreïdes llenques de teixits que aquesta no pogué engolir en tant de temps com anà rosegant-lo. El corc i el rovell s'encarregaren de menjar-se 'l parament, les armadures. ¿Qui coneixerà en les rosades orelletes de la nuvia o entre 'ls postiços empolvats de la dama enlairada en son palco, les perles i pedres fines que enlluernaren al pobre joglar, que tremolaren amb la rialla de la tençó i espurnejaren irisades al flameig de la llar fumosa? No restava sinó la pedra, i aquesta l'havia desennoblida, de primer, el vici: avui anava a envilir-la l'usura.
 Don Magí, el menys corsec d'aquell terceto, tornà a admirar, encara tot cofoi, sa primera adquisició; més, fins els altres, a l'entrar en aquell vestibol momificat, sentiren certa impressió de reverencia, molt semblant a la que causen els temples i els sepulcres. Muntaren al primer pis. Don Guillem, fòra d'un centenar de llibres i unes quantes cadires coixes, tot s'ho havia venut temps ha; les sales, totes les dependencies, estaven buides; i les cobertes de volta, als cops de taló, ressonaven com campanes de vidre. Els ressecs finestrons clarejaven per cent esberles i, com si fossin curts de mida, deixaven en llurs galzes ample pas a dragons i sargantanes, quan no