encarniçada; oberta i sobtada, com de pagesos, havia d'esser la lluita.
Qui de primer notà 'l cambi fou la Sileta. Un matí pujà a dalt a fer el llit de l'Olaguer. Contra la costum, trobà tancada a pany i clau la porta de la cambra. Si atravessà pel seu magí un recel de desconfiança, no l'entretingué, esperant una explicació més satisfactoria. En havent dinat demanà la clau a l'interessat, i aquest l'hi entregà amb cert rosec evident, acompanyat d'una ullada escorcolla-dora que arribà a l'ànima de la noia. Dos minuts després ja tenia a l'Olaguer dalt de la cambra, ronsejant com qui no vol la cosa. La Sileta acabà son fet mudant déu cops els colors de la cara, i eixí mossegant-se 'ls llavis pera no descloure-ls. Aquella tarda 'l dormitori restà altre cop tancat a pany i clau; i aixís estava al matí següent. Més, amb tot, la Sileta, abans de sacrificar les seves virtuts domestiques amb un determini que no podia pendre sense gran esforç, volgué esbrinar si havien sigut impressió falsa o realitat els ofensius recels del dia abans. Reclamà també la clau; i com l'Olaguer tornés a mortificar-la amb sa presencia, parà la noia en sec la feina i, roja com una brasa, se li encarà, dient-li:
— Que us ha faltat alguna cosa d'aquí?
—No res.
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/38
Aquesta pàgina ha estat revisada.