ven sos habitans d'haver-se escoltat la murmuració pública.
En els primers dies, que foren d'expectació, l'Olaguer era mirat per masovers i moços amb un esglai que semblava respecte. Un cop se convenceren de que no hi havia tal fera, sinó un home com ells, treballador i senzill, s'abandonaren a tractar-lo d'igual a igual com a llurs ulls requeria qui vestia com ells, com ells treballava i cap condició personal tenia que l'aixequés sobre 'ls altres. En Pere cregué, llavores, amb certa satisfacció, haver baratat l'amo amb un soci; i si la Pona li feia notar que'l mantenien i li deixaven fins la roba del llit setmanes ha, sense que ell respirés per la ferida, el masover arronsava les espatlles confiat, responent que ja ho arreglarien per cap d'any al passar comptes. El cas era anar tirant per aquell camí, que li semblava majorment desbroçat després que l'havia cregut ple d'esbarzers i argelagues. Per això, quan desaparegué ‘l soci, suplantat per un amo grosser, sorrut i sense entranyes, l'etzarament fou dèu vegades pitjor, perquè duia en si tota la brutalitat de la sorpresa, tots els visos d'una traidoria. De més a més, el tracte de tu a tu que havia precedit al cambi, feia impossible 'l respecte. La por, en aquest cas, havia de convertir-se en defensa
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/37
Aquesta pàgina ha estat revisada.