com una gran dissort; però prometeren ajudar al de casa amb tota la fe de que eren capaços. I no podia esperar-se altra cosa d'aquella familia, veritable tribu que en Pere regia com un patriarca. Alt, fornit i de posat seriós, fins ho semblava. L'afable Pona, engroixida ja pels anys i per son genit de bona pasta, com l'endreçada Sileta, alegre esquerraç d'aquella masia, el volien i respectaven amb amor. En quant al servei, no hi havia que témer del pacific Llorenç ni de l'enjogaçat vailet. L'Aloi, el geperut, que, al dir de la gent, tenia mal sangro, temia massa l'atletica força del seu amo pera propassar-se.
Un dia 's presentà allí l'Escanya-pobres a pendre possessió, seguí l'hisenda molt amorosit, tingué una bona paraula pera cada hu, i, com no parlà d'aposentar-s'hi, tothom respirà, amb tot i que sa presencia esborrà, en gran part, les tintes negres del retrat. Altres vegades hi tornà en poc temps, i, mostrant-se més i més afable, anà conquerint els cors. Més, quan manifestà'l determini de mudar-s'hi, quedaren tots tant glaçats com si se'ls hagués dit que arribava la pesta.
Va caldre fer cor fort i avant. En Pere, obeint el manament, arribà que tot just clarejava a la vila, i meresqué la prova de confian-
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/33
Aquesta pàgina ha estat revisada.
