tingut de fer a l'oncle del seu marit per tota avinença. Es veritat que la llegitima reclamada pujava a cinccentes; més, pera conseguir semblant rebaixa, quasibé's podien estalviar cartes i passos. L'Olaguer nò n'havia sabut prou, si no es que, avingut amb l'altre, eixint de cal notari, s'embutxacà un paper de plata. Comptaven els dos que aquell any, d'una banda i altra, entre lo entregat i la falta de guanys, al menys havien perdut siscents duros. No hi havia, doncs, motius d'esporuguir-se?
Per això la Tuies ja no sols estalviava més i més, sinó que feia mitja per altri totes les estones possibles, i, quan la deixava ella, la prenia la Coixeta. Del mal lo menys: sempre'n treia vuit o dèu ralets per setmana. D'aquests ne donava dos an aquella noia, que era quasi qui havia fet tota la feina; i anava apilant els altres i fent-se 'ls bescambiar en moneda d'or així que la quantitat ho permetia.
Per la mateixa por, no trobant comprador ni mitger, l'Escanya-pobres se decidí a conrear pel seu compte part o partida de La Coma, amb el seu matxo, amb un que altre jornaler que, quedant en vaga, se llogava a mig preu algun dia, o amb els pobres passavolants que, tot fent camí, volien guanyar-se
Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/107
Aquesta pàgina ha estat revisada.
