Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/102

catalans de la vora de l'Ebre; l'un amb çaragüells, l'altre amb calça curta i calçó; qui amb barretina, qui amb ample barret; els mestres de cases, tot enguixats; els minaires, amb els vestits de lona regalimant, traient el cap pel pou o per la mina, negres com escarbats eixint del cau; tot un formiguer fent processons en distints sentits. Han fet tal daltabaix de les terres, que aquell puig no sembla'l mateix: aqui, un terraplè; allí, una esmotxadura; a dalt, una gran plaça; per tot arreu carrilets amb trucs que corren sols, carregats de terres o rocs, i ells mateixos se buiden i allarguen aquells caminals penjats sobre la timba. Dalt de la plaça hi veureu les habitacions, una caserna com mig carrer Major, feta amb maciç de maó fins a uns vint pams d'alçaria, i, damunt, lo menys metre i mig d'engraellada, també de maons en ziga-zaga, pera la ventilació dels aires. Hi ha establia, la forja, una gran quadra ont dormen els treballadors, i altre cop habitacions pera míster Groc i els capataços. Us dic que es obra de gegants i que sorprèn trobar-la en aquell tou de montanyes plenes de bosc, sense una casa ni altre senyal de vida que 'ls trens que sentiu rebombar per baix de les timbes i moure terratremol a l'embocar les foradades.