Pàgina:L'escanya-pobres (1909).djvu/10

pre arranat, i eren també negres les nines de sos ulls, fredes i escorcolladores mentres escoltava, guspirejants o dolces quan sa paraula ho requeria. Quasibé barbamec, tenia, no obstant, groixudes celles, unides sobre son nas llarguet i cantellut. Però lo que més caracterisava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb sos llavis tant prims i cenyits a l'òs, que no podia badar-los sense fer l'efecte de que ensenyava les dents per mossegar. Disposava així mateix en contra d'ell una oposició, evident al primer cop d'ull, entre 'ls seus moviments reposats i el seu temperament nerviós. Al veure-l tant esprimatxat i rebegut, un pressentia l'agilitat traidora del gat i pensava: quan treurà les ungles? quan me botarà al damunt? I, no obstant, mai les treia, mai se barallava i enardia, ningú li havia vist perdre aquell pas de gat emperesit ni ses costums metodiques de sempre.
 Però, amb això i tot, tenia molt poques simpaties. El veinat l'espiava dia i nit, i, per un efecte més sentimental que enraonat, odiava la vida d'aquell home. Ningú li sabia cap mal pas, llevat de l'estimbament d'aquell senyor que anava al Remei, del qual sols problematicament n'era responsable; però a les afeccions no 'ls cerqueu raó d'existencia. L'un