Aquesta pàgina ha estat validada.
Valeri. — Com s'entén això, Elisa estimada, que t posis trista, després de les assegurances que m'has donat del teu amor? Com més content estic, veig que sospires. Potser es de recança d'haver-me fet ditxós? Te penedeixes de l'estimació que m portes?
Elisa. — No, Valeri : no puc penedir-me de tot lo que faig per tu : m'hi sento empesa per una força massa dolça. No desitjava pas que les coses anessin d'altra manera. Però, a la veritat, estic inquieta; i temo molt que pot-ser t'estimi un xic més de lo que deuria.
Valeri. — I bé : què pots témer, Elisa, de les bondats que per mi tens?
