Aquesta pàgina ha estat validada.
Frosina. — Sí, an ella. Voldria que l'haguessiu sentit parlar fa poc. No pot veure a cap jove, i no podeu figurar-vos lo contenta que està quan veu un vell am barba majestuosa. Com més vells són, més li agraden. Vos adverteixo que no tracteu de semblar més jove de lo que sou, perquè per agradar an ella s'ha de tenir al menos seixanta anys. Encara no fa quatre mesos que, estant a punt de casar-se, va desfer el casament al veure que l seu promès no més tenia cinquanta sis anys i no va posar-se ulleres per firmar els capitols matrimonials.
Harpagon. — Per això, no més?
Frosina. — Sí. Diu que n té poc am cinquanta sis anys, i que no més li agraden els nassos que porten ulleres.
Harpagon. — A la veritat, me dius una cosa que m ve de nou.
Frosina. — Oh! I encara hi ha més. En la seva cambra hi té alguns quadros i algunes estampes; però, que us penseu que són Adonis, Cefals, Paris i Apol·lons? No: són les imatges de Saturn, del rei Priam, del vell Nestor i del bon pare Anchis damunt de les espatlles del seu fill.
Harpagon. — Això es admirable! Vet-aquí una cosa que no hauria pensat mai! Estic molt content de saber que ella es així. En efecte, si jo hagués sigut dòna, tampoc m'haurien agradat els joves.
